La bioètica i els límits de la tecno-ciència

El terme bioètica provinent de dues paraules gregues com són bios (vida) i ethos (valors), va ser inventat per un uncòleg anomenat Potter l’any 1970. La reflexió sobre els valors i les problemàtiques que apareixen a la vida es fa necessari i gairebé imprescindible a l’aparèixer la tecnociència i més concretament després de la II Guerra Mundial amb l’invenció de la bomba atòmica i seguidament en el període de la Guerra Freda on la possible destruccció de la bios era més que evident.
Avui en dia, la bioètica es planteja altres greus i complicats problemes a part de l’anteriorment esmentat. Es té la capacitat d’allargar la vida d’una persona sense tenir en compte la seva qualitat de vida. I jo em pregunto, té sentit viure la vida en un estat vegetatiu? Abans una persona li demanava al metge que fes tots els possibles per tal de mantenir a una persona estimada en vida. Avui pot ser que s’intenti posar límit al treball que du a terme el metge pet tal d’estalviar l’agonia al pacient en els seus últims anys de vida.

Podrem reconèixer en un futur l’ésser humà i la Naturalesa humana tal com els presenciem avui? Arribarà el moment en què l’home no serà home degut a les manipulacions genètiques?
Fusionant altíssims coneixements de genètica, informàtica i física quàntica podem convertir un home en ciborg (home-màquina). On acaba l’home i comença la màquina? Quants artilugis artificials (marcapassos, dents implantades, xips…) es podran introduïr en l’home? Quins són els límits?
L’implantació de xips, a més, que ja s’està efectuant en determinats presos perillosos que es troben en llibertat condicional pot evolucionar de tal manera que s’utilitzi com a mecanisme de control social. De fet, hi ha un jugador de futbol que ja porta un xip integrat de manera que la directiva del club sap si les causes del seu baix rendiment són degudes a les seves sortides nocturnes o no. On ens portarà el progrés de la tecnociència aplicada a l’home?

La tècnica i tot el domini de la Naturalesa al qual hem arribat no és res més que una creació de l’home. Per tant, cal que l’home aprengui a dominar el domini que ha obtingut, per tal que la nostra existència no finalitzi per la nostra pròpia inconsciència. La Naturalesa és vulnerable. Depèn de la nostra responsabilitat. Som fills de la Natura.
Cal observar, però, que els primers irresponsables envers aquest perill són els polítics i els grans empresaris que basant-se en aconseguir beneficis a curt termini, al cost que sigui, estan fent gala d’un nihilisme desorbitat.
Es fa del tot imprescindible, doncs, despertar la consciència d’una gran part de la nostra societat i a més mantenir-la activa per a les generacions futures. Per despertar aquesta consciència dormida s’ha de trencar amb la idea antropomorfista, considerant que a part d’interessar-nos pel bé de l’home cal adonar-nos que el progrés i la tècnica desenfrenats afecten a tota la Naturalesa que ens envolta. D’aquí l’aparició del canvi climàtic i tots els seus efectes devastadors. Hem de passar de l’estructura piramidal on l’home està en la zona preferencial a una estructura en forma de xarxa on tot està interrelacionat i, on una mala acció té una reacció encara més nefasta.

Vivim en una època de grans descobriments cientifico-tècnics amb finalitats confuses. Sabem allargar la vida de l’home però no sabem si és necessari. Sabem manipular les emocions i la conducta humana mitjançant nous fàrmacs (antidepressius…) però no sabem quin límit hi ha.
Dos dels escriptors més paradigmàtics en assumptes referits a bioètica, com són Hans Jonas i Julia Habermas ens aconsellen a tots i a totes que superposem per davant de tot, el principi de responsabilitat. Un imperatiu ètic realment necessari. Acabaré aquesta reflexió amb una frase d’aquests escriptors que diu: “Actua de tal manera que els efectes de les teves accions siguin compatibles amb la supervivència de la vida humana en la Terra.” Aquest principi s’aconsegueix a partir de l’hemística de la por. La por és la que ens fa prendre consciència de l’autodestrucció.